Teresa Pallerols Aiguade, professora del batxillerat d’arts a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Ondara, ha publicat al diari Segre les seves reflexions sobre l’escenari que ha provocat la crisi del coronavirus.
Llegiu l’article a continuació:
Confinament…
Tot i que ja es veia a venir, el Covid-19 ha imposat un escenari inèdit. Gairebé sense avisar, gairebé sense donar-nos termini per mentalitzar-nos de la condemna, l’Estat d’Alarma ens ha confinat a una realitat que implica sacrifici, disciplina, determinació. Toca serrar les dents, superar la desolació, buscar la manera de portar el millor possible aquesta tancada forçosa, en principi definida, a la llarga ja ho veurem…
Sempre he estat una gran somiadora, però aquesta ordre contundent em torna a la realitat: és aquí, a l’altre costat de la finestra, l’únic lloc on puc estar. És aquí, a l’altre costat de la finestra, des d’on sóc testimoni directe d’aquesta espècie d’apocalipsi zombi. #Quedatacasa és la consigna. No puc fer altra cosa que romandre aquí, en aquest regne de privacitat forçosa, rutina i paràlisi. L’aïllament social acostuma a resultar terapèutic, però no quan és imposat.
Suposo que cadascú s’agafarà al que pugui. Jo, després d’uns primeres dies de confusió i atordiment, de ràbia contra la ineptitud dels que ens governen, d’una mica de rebel·lió i força incertesa, he decidit escriure…
Els motins d’ànima s’aplaquen escrivint. O llegint. Perquè les lletres sempre han tingut un efecte analgèsic i encara és massa aviat per perdre el cap. Encara no pesen les hores ni la vida interrompuda. Encara no ens “barallem” per baixar la brossa, per anar a comprar, per fer un encàrrec d’última hora, per treure el gos. No tenim gos. Escric perquè havia d’explicar-ho. Perquè no n’hi ha prou amb seure a esperar que la tempesta passi quan una quadrilla de primats salvatges pretenen fer-se amb el control de les teves neurones.
Mai m’hagués imaginat que un virus seria una raó per la qual ens autoritzessin a romandre enclaustrats! La preocupació pels éssers estimats i per un mateix, la impossibilitat d’abraçar els que estimem, la catàstrofe que representa per a molts la pèrdua d’ingressos que comporta el cessament de la seva activitat, la sensació d’estar en equilibri sobre el desconegut, no són realment les millors condicions per descobrir o redescobrir els encants de la vida domèstica.
Triar no sortir i no poder fer-ho són coses molt diferents. Miro per la finestra i veig Fondarella desèrtica. Trobo a faltar l’animat enrenou que puja des del carrer quan els nens i les nenes surten de l’escola, les converses amb els veïns i les veïnes del poble, els assajos de teatre. També trobo a faltar agafar el cotxe cada dia per anar a la feina, els meus companys i companyes, els meus i les meves alumnes… En aquest moment, el món exterior està enviant vibracions molt menys alegres… El confinament converteix les nostres vides en una estranya imatge congelada.
No cal dir, però, que estem mal equipats per fer front a aquesta situació. La majoria de nosaltres hem adquirit l’hàbit d’anar cada matí a un lloc on se’ns diu què hem de fer amb el nostre dia. Estem desconnectats de les nostres aspiracions íntimes, alliberats de la responsabilitat de donar forma a les nostres vides, això és infinitament trist, però també molt còmode. Quan aquest sistema s’atura, tenim la sensació d’estar caient al buit.
Ara mateix em fa mal l’ànima, però tinc l’esperança que tot això passarà i, quan passi, sortiré a menjar-me el món, no es pot malmetre res. La vida és curta, la felicitat és efímera i, de vegades, el món és “una enganyifa”.
